La catalanitat de La Franja, de Sales a Torres, per Vilaweb.

Flairant aquí i allà, he trobat aquesta interessant publicació de Vilaweb sobre la catalanitat de La Franja. Ho poden llegir aquí: http://www.vilaweb.cat/noticia/4207047/20140812/catalanitat-franja.html VilaWeb publicarà durant el mes d’agost una selecció de cartes bescanviades entre els intel·lectuals Joan Sales i Marius Torres.

Facin un cop d’ull: http://www.vilaweb.cat/noticia/4206171/20140801/coses-tal-eren-seleccio-correspondencia-joan-sales-marius-torres.html

El diari digital publica avui  una carta de Sales a Torres del 2 de juny de 1937, carta on el primer li diu a segon:  Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.”  Res més a dir.

Menos, és Mas.

Segons llegeixo a Vilaweb, Mas diu que convocarà la consulta d’acord amb la legalitat catalana, i demana a Madrid que no ‘l’entorpeixi’… Bé, eh… carta als reis (d’Orient, de l’Orient llunyà, vull dir, no pas als de la Plaça d’Orient, que també, per demanar que no sigui, però el Felipito no estarà per la labor, dic jo)

Democracia, legalitat i diàleg… doncs no demanes tu res, Arturet… Va fort el Presi. Més aviat tindrem demagògia, anormalitat i cabreig… No sé si per aquest ordre de factors, però no alterarà gaire el resultat; vaja, tan impossible com l’origen dels nombres primers, o tant incert i irracional com els decimals de π … una autèntica quimera irresoluble. Quimera en el seu us català (tenir quimera-mania a algú) i també en la seva accepció esapanyola (aquesta especialment adient) com “1. Aquello que se propone a la imaginación como posible o verdadero, no siéndolo 2. Pendencia, riña o contienda.”  Donc això, democràcia, legalitat, diàleg una quimera contenciosa, de solució poc possible.

Hem fet els deures, diu el MHP, i hem d’estar preparats psicològicament i mostrar fortalesa psicològica, i la legalitat catalana ens empara, i la governabilitat està garantida, i no es tracta de proclamar la indepèndencia ja, sinó d’escoltar el poble… Massa paraules.

Sí, massa explicacions dóna Mas segons el meu parer, que oblida que menys és més o menos es más…

Mas demana a Madrid “La tolerància de l’Estat…” aquesta si que és bona. Ingenuitat en estat pur, o potser hi ha estratègia intel·ligent darrere que a mi se m’escapa… serà això.

“No es poden confondre els desitjos amb la realitat, i la realitat de com ens trobarem en aquell moment no la sabem, les fases s’han d’anar executant‘ En això té tota la raó, Sr. Mas.  ‘”Ara ens concentrem en el 9 de novembre. Quan hi siguem a prop, m’agradaria poder dir que serà el 9 de novembre, però això no només depèn de nosaltres”, ha dit el Presi, que no vol treure la bola de cristall, no fos cas es trenqui.

Bé, lectors (o més ben dit “lector” segons l’estadístiques del meu bloc) pasen y vean… l’espectacle està servit.

II ALIFARA CLARIÓ. Estimem la nostra llengua.

https://i1.wp.com/www.lafranja.net/wp-content/uploads/2014/07/image001.jpgII ALIFARA CLARIÓ Associació de Mares i Pares del Matarranya

ESTIMEM LA NOSTRA LLENGUA.
Beseit, dijous 21 d’agost de 2014

11:00h EXCURSIÓ: ‘ANEM A EXPLORAR AL RIU MATARRANYA’. Coneixerem la fauna i flora del riu i mirarem amb la lupa. (Públic familiar, per a totes les edats. Sortida: Plaça de Beseit).

– 14:00h DINAR de convivència per als socis i simpatizants a l’Assut de Beseit. (Porteu el dinar i el banyador.)

18:00h BERENA i actuació espectacular del ‘MAGO ZAPATA’ a la Plaça de Beseit. (Per a tots els públics)

Al llarg de tot el dia hi haurà un punt d’informació de l’associació ‘Clarió’ i una paradeta de llibres en català a la Plaça de Beseit. Totes les activitats són gratuïtes. Us hi esperem!

Organitza: ‘CLARIÓ’ Associació de pares i mares del Matarranya en defensa del català.

Col·laboren: Ajuntament de Beseit- Comarca del Matarranya- Caja Rural de Teruel

“No serán muchos…”

Artur Mas en la sede de la Generalitat en Madrid, el Centro Cultural ...Fa un parell d’anys vaig anar a Madrid. Després de passejar-me per La Puerta del Sol, i tot caminant cap a Cibeles, em vaig trobar amb el Centre Cultural Blanquerna, de la Generalitat Catalana. Una noia molt amable em va atendre, jo en català ella en castellà. Una altra dona, que semblava que manava més, em va atendre en català. Un centre molt ben muntat en plena Calle Alcalá, vora la deessa madridista. Llibreria, saló d’actes, exposicions… Em van informar que existia també un Cercle Català, no gaire lluny, a la Plaza España… Significativa nomenclatura: el Blanquerna a tocar Cibeles, i el Cercle Català de Madrid a Plaza “España”…

Avui, entre les acollidores parets del Blanquerna, el MHP Mas, ha fet recompte de falangistes, així, a ull… No serán muchos, ha sentenciat.  Pocs o molts, el poderío de la parafernàlia rojigualda és notable i castís a la Capital. Al crit de “Mas traidor, Viva España” els cadells de l’ultra dreta (o dreta espanyola sense més) s’han deixat veure avui a la madrilenya llibreria catalana .

“Ladran, amigo Sancho, luego cabalgamos, deja que los perros ladren Sancho amigo, es señal que vamos pasando.” 

En Rajoy per part seva insisteix que el referèndum és il·legal, quina novetat. Més enllà de prendre uns xurros amb xocolata i tastar les delicatessen del Museo del Jamón, gaire cosa més haurà tret de profit en Mas visitant avui can PP. I mentrestant el país esquitxat pendent dels amagatalls financers dels Pujol. Sort que algú ja ha posat seny: El cas Pujol no anul·la el procés; el potencia. Afirma en David Fernàndez.

La cassola està que bull, i ja diuen que a río revuelto, ganancia de pescadores. El que no sabem ben bé és qui són els peixos i qui els pescadors, ni qui remena el riu realment. Esperem que la riera humana del dia 11S s’ho emporti tot, ara és l’hora de  fer net, riu avall.

Ai! Pujol, què has fet?!

descriptio...Pujol, criatura, què has fet?  Quin enrenou has organitzat… Qualsevol xoriço mesetari quedarà de sant al teu costat. Mal favor has fet a la causa. No se’n parla d’altra cosa. Ni el “perdón, no volverá a ocurrir” del rei mataelefants va fer tant d’aldarull. Això de que Hisenda som tots, només era un dir, que no veu vostè que la insumissió fiscal està de moda? Doncs apunti-s’hi, home, no faci el ruc. No era el moment de fer-se el honrat i confessar les culpes, els xivos expiatoris no calien ara. Rajoy ja s’esmola les dents i el Urdangarín veu factible el seu “i tu més” com argument exculpatori.

O potser era maniobra de distracció? O tal vegada no li quedava d’altra si la cosa estava a punt d’esclatar per altres vies? I el seu Oriolet estava en el ajo, contaminat? Pobret. Algú l’ha amenaçat de publicar i ha decidit curar-se en salut? La veritat no ho sé, i tampoc m’importa gaire. “Amb molt de dolor” li dic que hi ha coses més urgents ara. No ens desviem del camí, anem per feina, que la independència no es fa sola, cortines de fum més sòlides han caigut. La Hisenda espanyola no va cobrar, molt bé, i què? Si hagués pagat els seus diners haurien acabat potser també en un compte suís, desfalcats per algú altre; o per la pròpia Hisenda, que prou ens roba.  Tranquil, Jordiet, total, quién roba a un ladrón, tiene cien años de perdón…

Botifarres i Botiflers

De tant en tant faig una volta per Barbastre, alguna vegada he entrat a l’ALDI, i per déu que no m’hi havia fixat en les botifarres de la discòrdia. O potser m’havien semblant tant normals que ni adonar-me’n.  Fa dies que les xarxes i els mitjans se’n fan ressò, els mateixos dies que a mi em fa mandra parlar-ne. Quin avorriment, tu.

Avui, vés per on, m’he menjat la mandra amb botifarra i he tret ganivet i forquilla per desbudellar l’absurda reacció d’ALDI, que amb un sprint de mercadotècnia avançada, ha retirat el producte sacríleg, i ha demanat disculpes en un tres i no res als ofesos i indignadíssims veïns de “No hablamos catalán”, plataforma de l’Aragó més botifler (i ara també anti-botifarrer).

I vet aquí que per la verbigràcia dels que ja no parlen la llengua d’En Jaume I, el conqueridor, senyor d’aquestes terres i aquestes llengües,  ara ens hem de menjar les botifarres amb mongetes i capellanets en la lengua incorrupta d’Isabel, i no pas en la llengua del Ferran (convertir en Il·lustre Calçasses d’Aragó per “Chabelita la Catòlica”).

A partir d’ara m’hi fixaré especialment si els xoriços de Castella venen etiquetats (o d’etiqueta) a més a més en llengua aragonesa (abans que la facin desaparèrixer), i si no, a muntar xivarri. Sincerament estic fins al LAPAO (per no dir LAPOLLA) de tanta ruqueria. Ara quan baixi al xinu de la cantonada, faré escorcoll intensiu a veure si el made-in-china m’etiqueta també les bagatel·les en cristià i no només en la llengua de Buda.  Si no, demà mateix monto una plataforma que es digui “No parlo xinu” amb la legítima missió de fer boicot als rollitos primavera etiquetats en mandarí.  Faltaria més.

De “rabiosa” actualitat

Nova entrada, aquí va: voldria parlar de l’actualitat més “rabiosa” (així diuen els periodistes). Però és tant, tant rabiosa, vull dir, que fa tanta ràbia el que passa al món, que només començar em ve un desànim infinit.

Mentre una part del món només es preocupa per qui guanyarà el mundial de futbol, altre part assisteix (atònits, impassibles, enfurismats, impotents, anodins, indiferents, bel·ligerants, “passotes-quemimportistes”, “ullsquenoveuen”, indignats…) a la massacre en Gaza. I altra part la pateix directament. Davant això, fins i tot escriure un post em sembla frívol.

Per sort o per desgràcia encara no sé cóm inserir fotos, això em lliurarà de la temptació de posar-n’hi de morboses amb nens morts. Desenes de vinyetes amb dibuixos i/o aforismes corren per les xarxes denunciant amb to agre una situació més agre encara. I la discussió se centra sovint en si aquests nens morts, infants de pocs anys, són de Síria, o són palestins, o d’aquí o d’allà… Com si això li restés gravetat a la foto.

Sí, fer avui un post de rabiosa actualitat, és deixar que la ràbia vessi pels quatre cantons de la pantalla.

Tot i la ràbia desbordant a les xarxes, ens hem tornat de pedra. Ens indigna, ens remou, però què hi podem fer? I al final els nens morts, les cases en runes, les ciutats sota setge, i les bombes xiulant en mig de la nit; ja formen part del paisatge televisiu, feisbuquero, o piulejant.

Recordo la guerra del Golfo com si fos un videojoc. Avui, però, les guerres van per Whatsapp, o per Instagram. I pots seguir la actualitat, rabiosa, pel mòbil o l’Ipad. Si ets a prop també pots agafar una cadira i seure a veure els bombardejos com si fossin els focs de Sant Joan. D’això circula una foto de gent asseguda, israelians se suposa, passant la vetllada nocturna a la fresca contemplant l’espectacle “explosiu” d’alt d’un turó, que hi ha de veritat? No ho sé.  Tot i que no deixaria de ser tan macabre com la contemplació (i/o connivència) que fan les grans potències de tot plegat.

Així doncs, em quedo amb la mateixa “ràbia actual” que tenia abans de començar a escriure; i tanco l’ordinador amb la infantil sensació de que en abaixar la pantalla sobre el teclat, l’actualitat es congelarà fins demà, i la ràbia també. Els nens podran dormir i les bombes s’aturaran, com si li hagués donat al “pause”.

Bona nit.

Fa poc

Fa poc, tan poc que jo diria que no fa ni dos segons que en un rampell he decidit obrir un blog. Sincerament no tinc ni idea de com funciona això. He seleccionat l’opció de català però la meitat de les coses surten barrejades amb la llengua de la Gran Bretanya (bé, dels anglesos per ser exactes).

He aconseguit pujar una foto (el castellet enlluernat que hi ha sota el nom del blog) encara no sé ni com ho he fet. Tinc por de que en qualsevol moment caigui (allà penjat pobret)… De moment, pujat està dalt del turó, infraganti.

No sé ni com començar, ni de què parlar. La política, massa podrida, la societat enlaire, de cultura ja ni parlem (retallada aquí, retallada allà, de cultura s’ha quedat en “cul” i dels que fan pudor de mort…) Parlar del país… bé, sí, temptador, però per un primer post (això de post s’ho ha inventat wordpress? Jo sempre n’havia dit article, però ves per on se’n diu “post”, post-vale) Per un primer post parlar del país? …post-no-sé, una mica arriscat. Millor parlar del meu poble, que allò del País… uf, massa gran, i si en parlem del Mundo... una “sinRazón“.

El meu poble… meu ben bé no és, ni tan sols hi vaig néixer, però ja que hi visc, alguna cosa hi tinc a dir. De l’altre, del que em va veure néixer, deixa, deixa, no me’n recordo, fa massa temps.

Guaita, això no té corrector? I si el té no el trobo. Coi de dominació anglòfona… Bé, ara remenaré una mica, potser trobi un corrector amagat sota un “reader” o un “sharing” o “tags & categories”, si està en català li faig un petó al bitxo. S’accepta ajuda desinteressada d’experts.

Tornem al meu poble. Bé, on visc. Castell a dalt, riu a prop. Ja està, canviem de tema. Política no, societat tampoc, cultura vam dir que es quedava en “cul”, i del país… de moment amb poble n’hi ha prou. Definitivament, admiro aquells que sovint escriuen articles als blogs, o blocs, a pàgines güebs i altres racons dels lletraferits. Fins i tot n’hi ha qui escriu una entrada a diari, fins i tot dues, com s’ho fan?. Jo de moment tinc restrenyiment literari i només em surten unes…  i amb molt d’esforç i apretant força. Potser demà tingui més inspiració. Avui per ser el primer, ja n’he tingut prou (i vosaltres -si és que hi ha algú- suposo que també)

Mare de déu senyor, quines hores, i jo postejant. Apa siau, feu bondat.